Ja he tornat del Japó! Del viatge només puc dir que ha estat fantàstic. El que m'ha sobtat més del país, és la barreja de tradició i modernitat que de seguida salta a la vista. Això de veure un grupet de geishes pujant a un tren bala ho recordaré tota la vida.I després, l'extremat sentit de l'ordre (desenes de fileres de persones esperant el metro). La neteja de totes les ciutats (No es pot fumar caminant i al terra no hi ha ni una burilla i menys un paper). La seguretat (la gent deixant les carteres i ordinadors als prestatges del metro). Les cares de cansanci que veies al metro cap a la mitja nit, ple a vessar de gent amb americana fosca i corbata tornant de la feina. L'amabilitat cap al visitant al que es tracta com un convidat. Ah! I no parlem de la forma de menjar ta
nt diferent als nostres costums.Uns quants exemples: A les ciutats no hi han papereres! Total que si volia llençar un kleenex o un embolcall normalment me l'havia de guardar a la motxilla fins arribar a l'hotel.
A Tokyo no hi ha nom als carrers, les adreces van per barris i dins d'ells per illes de cases. La numeració dels carrers no és correlativa sinó que va per data de construcció dels edificis. A cada zona hi han oficines de la policia on t'informen dels llocs exactes que cerques. Això si, en japonès!
Els bars, pubs, clubs i restaurants en la majoria dels casos no estant a peu de carrer, els pots trobar en qualsevol pis d'edificis immensos. Total que anar a un de concret és una petita odissea.
Veure el jovent entrant massivament als temples
sintoistes a comprar una mena d'amulets per demanar sort a l'amor, la feina o els negocis i oferir-los ceremoniosament als deus, després de donar dos palmades per despertar-los. Observar a desenes, els companys de feina acomiadant-se efusivament al carrer i estacions de metro (sense contacte físic eh!) amb uns gestos i saludos com si no s'haguessin de tornar a veure en mesos.Veure a tothom, i no exagero gens, esperant el metro i dins dels vagons mirant internet pel mòbil. Recordo un cop que em vaig fixar amb el mòbil del meu veí de seient i vaig veure com llegia manga. Cada cop que polsava una tecla passava una vinyeta a tota velocitat! Això si, tot en silenci perquè està prohibit parlar pel mòbil als trens bala i metros.
Pels carrers, veies els cotxes nets com si anessin a una boda. A Osaka, teníem un autocar de l'hotel (Era de 5*) que cada quart d'hora ens portava i retornava del centre de la ciutat. Era curiós de veure com cada vegada que arribava a l'hotel, abans de fer pujar al passatge el xòfer, guarnit am
b guants blancs, revisava tots els seients, netejava els vidres i passava la pols a tot el vehicle. Després feia pujar als hostes i abans d'arrancar s'adreçava al passatge saludant-nos amb una reverencia i desitjant-nos un bon viatge (Total de 10 minuts!). A l'arribar s'acomiadava un a un de cada passatger.Preguntar per una adreça a algú i veure que després de dir-te que no la coneixien, al cap d'uns minuts et buscaven per acompanyar-te fins allà, seguint la ruta aconseguida per internet mitjançant el mòbil. El cas més extrem en que ens vam trobar: Sentir que algú et tocava el clàxon per a que pugessis al seu cotxe, que havia anat a buscar expressament, per acompanyar-te al lloc que li havies preguntat i que era bastant lluny. Flipant!
Una de bona, el número 4 és el de la mala sort i com són molt superpersticiosos en molts hotels cap habitació acaba en 4. A Tòquio em donen la clau de la habitació, la 85. Pujo al pis vuité, 81, 82, 83, 84 i 85. Intento obrir i la porta no s'obre. Miro el número i era el 86. No ho entenc, si m'he fixat em dic. Reculo i llavors me n'adono la 84 no existeix i de la 83 passa a la 85!
Un moment divertit: Observar la cara d'espant de la nostra guia, al veure l’Hermini trepitjant la molsa pulcrament cuidada i podada del jardí zen del temple sintoista de Ryoan-ji per fer una foto.
En general, he trobat a la gent feliç, educada, treballadora, afable i amb ganes de viure. En fi, hi ha per escriure un llibre amb anècdotes i curiositats.
