LA RUTA DEL GRINGO -V-

Un recorregut pel Perú cercant El Dorado

En un món tant summament tecnològic, trobar-te lluny de casa sense cap aparell elèctric, enmig d'un indret desconegut i hostil per als urbanites, ha estat tota una experiència. Més que sobreviure a la selva el que hem fet ha estat sobreviure a tres dies sense electricitat.

Només aterrar a Puerto Maldonado ens semblà que havíem canviat no ja de país sinó de continent. I es que en mitja hora passar dels 6° i clima sec de l’altiplà als 33° i una humitat del 90% va ser brutal. Només amb el necessari per passar tres dies ens endinsarem al bosc humit per una pista forestal. A l’arribar al riu Tambopata,pujàrem a una llanxa rapida i vam prosseguir viatge fins al nostre "eco lodge". Durant les dues hores i mitja següents van travessar quilòmetres i quilòmetres de selva sense veure més ànima mortal que el control policial d'entrada a la Reserva Natural. La resta, eren caimans solcant lentament les aigües, xiscles de mones, aus volant pel cel, a més d'uns mamífers anomenats tapibares, semblants a unes rates gegants, que es passejaven a la vora del riu.

La cabanya era amplia i confortable amb amplis finestrals tancats amb malla metàl·lica sense vidres i mosquiteres sobre els llits. Només mancava un petit detall, l'electricitat!!! Ni aire condicionat ni ventiladors. Espelmes a les tauletes de nit eren tota la il·luminació prevista... i a les 17,30 en punt es feia fosca nit...

Després de sopar, ben ruixats amb repel·lent i una llanterna a la mà ens endinsarem a la selva darrera el guia per cercar bestioles. La nit és quan la selva bull d’activitat... i sorolls, tothom va de cacera per tal d’omplir la panxa. De seguida ens vam topar amb taràntules negres i peludes, granotes verinoses, formigues guerreres de 2,5 cm. amb un verí similar al de la cobra, que pot arribar a matar, mantis religioses i més insectes inclassificables. De jaguars i pumes no en vam veure, potser ells a nosaltres si.

Pel matí, guarnits amb botes d’aigua, agafàrem un bot fins arribar a la trocha o camí que ens havia de portar fins al llac Condemnat. Els guies ens mostraven ossos formiguers, guacamais, colibrís i diferents aus i arbres com diferents palmeres, el ficus estrangulador, l’eròtic amb arrels en forma de penis, el caminador que es desplaça ell solet cercant els raigs solars, bambús, les gegantines ceibes, el de ferro i els del cautxú... Al llac vam donar de menjar a les piranyes, que venien a desenes atrets per les nostres galetes.

Xops de suor vam tornar al campament. Jo volia banyar-me al Gallocunca, una quebrada o rierol que passa prop de l’alberg i teòricament segur. Com ningú va gosar ficar-se’n me’n vaig anar solet. El bany va ser reparador, llàstima que per entrar i sortir havies de calcular ben bé a on posar els peus perquè la zona estava infestada de formigues vermelles.

Al vespre, vam tornar al Tambopata a albirar caimans. Emerson, el guia, va gosar agafar-ne un de petit i pujar-lo a la llanxa per a que el toquéssim. Jo només pensava en si darrera vindria la mare emprenyada a buscar el petit. I així relaxadament va acabar nostra estada a la selva amazònica. Tota una experiència.

LA RUTA DEL GRINGO -IV-

Un recorregut pel Perú cercant el Dorado

El dia a Machu Picchu ha estat meravellós. La pujada en tren va ser doblement espectacular perquè un incendi avançava voraç pel Camí Inca. Als diaris de l’endemà vam llegir que havia arribat a 6 km de la ciutadella.

El guia ens volia fer agafar el bus de les 5’30 per pujar a una muntanya que es diu Wana Picchu que és aquella tant vertical que surt a totes les fotos. Li hem dit que na nai. Llavors ens ha dit que cap problema que faríem una altra excursió sense especificar que era a una muntanya encara 30 m. més alta però amb un camí no tant escarpat. Hem pujat a les 7 del mati i hem anat a fer el camí inca fins a la Porta del Sol o Inkaputu, que és per on arriben els que pugen caminant. Déu ni do la pujada, mes d’una hora! Jo crec que aquest guia és un altre indígena encara ressentit amb els espanyols en general i a la que pot ens ho fa pagar.

No sabeu com rebufava muntanya amunt i total per allunyar-nos del recinte! De tota manera l’esforç a valgut la pena perquè l’excursió ha estat inoblidable. Desprès ja hem anat a visitar a ciutadella. El guia ens ha portar per tot arreu. A la 1,30 hem anat a dinar. Estàvem tots plegats desprès de caminar durant 5 hores amunt i avall sense parar nomes que per recuperar l’alè i rebre les explicacions "oficials" sobre el recinte, ja que sobre Machu Picchu no hi ha res escrit enlloc.

A la nit, al tornar cap a Cuzco, uns camperols van atemptar contra nostre vehicle i un de japonesos que anaven darrera. Van posar tot de pedres a la carretera i quan vam minorar la marxa ens van llençar uns rocs que van trencar les llunes i van ferir al cap al nostre conductor, que malgrat això va poder controlar el vehicle i també a una japonesa que anava al vehicle de darrera. Vam haver d'anar a la comissaria de Chincheros a fer la denuncia i curar al xofer i la noticia ha sortit per totes les televisions del pais. A nosaltres no ens va passar res però l'esglai va ser considerable. I es que el país esta fet una olla, vaga general dels miners i les infermeres.

El camperols emprenyats perquè volen privatitzar l'aigua han decretat dos dies d'aturada general i han tallat totes les carreteres de la regió de Cuzco. A més un cap dels indígenes de l’Amazònia ha demanat als indis que s'aixequin en armes per defensar els seus territoris a la selva, que estan devastant les multinacionals. Aquest mati a les noticies de la tele, sortien tots formats amb llances i matxets per diferents carreteres del Amazones. I nosaltres demà anem cap a allà!!! De tota manera penso que no tindrem problemes, si Pizarro amb poc més de 100 soldats es va carregar a tot l'imperi inca, nosaltres 9 podrem amb tot el que es posi per endavant tant si són indis com mosquits, serps o caimans.

LA RUTA DEL GRINGO -III-

Un recorregut pel Perú cercant El Dorado

El dia a Arequipa va ser força interessant. Es una agradable ciutat colonial als peus de tres colossals volcans actius. El més bonic de la ciutat es el convent de Santa Catalina, una veritable ciutadella plena de carrerons i placetes a on van arribar a viure 500 monges i serventes. Ah! Ja he provat una de les exquisideses locals, el cuy que es ni mes ni menys que el conillet d’índies. Deliciós. Llàstima que el serveixen tallat per la meitat amb tot el cap i les dents i a les dones els hi feia fàstic. Logic perquè acabàvem de sortir de veure a la mòmia Juanita, el cos d'una nena que van trobar congelada en un volcà a on la van portar per sacrificar-la als deus. Allà està com si encara fos viva mig ficada en una barra de gel.

Mig hora d’avió i arribem a Puno. El canvi es brutal, sembla un altra país. La gent, els vestits, el tràfic, ple de bici taxis i tuc tucs com si fóssim al sud est asiàtic. Pel mati visitàrem les ruïnes de Sillustani i allà vaig començar a adonar-me que som a 3830 m. Les ruïnes són dalt d'un turonet d'uns 100 m. Doncs bé, tot era començar a caminar i el cor se'm posava a 100. El notava bategar com si fos un motor de cotxe. A l'arribar a l'hotel ens varen prendre una infusió de fulles de coca. Jo no li vaig trobar cap efecte. A d'altres del grup els va donar acidesa. Tot sigui per aclimatar-nos. De tota manera millor recomano el pisco sour, una beguda a base de suc de fruites i aiguardent que aquí prenen com si fos Fanta.

Avui ha estat un d'aquells dies per recordar tota la vida, sota un sol esplèndid ens hem passat el dia navegant pel Llac Titicaca. Primer hem visitat un parell d'illes flotants fetes amb joncs. Allà hi viuen comunitats d’indígenes Uros en cases fetes també de joncs. Ens hem embarcat amb una nau tipus Kontiki i remant hem donat un agradable passeig.

Després hem enfilat fora de la badia fins l'illa de Taquile. Hem hagut de pujar caminant uns 100 metres perquè en tota l'illa no hi ha cap mitja de transport. Ni bicis! El cor hem segueix bategant a 100 per hora i això que no paro de prendre mate de coca. Per dinar una sopa de quínua que no em pregunteu que es, truita del llac i una infusió de munya, una herba semblant a la menta. Sort que el dinar era lleuger perquè només acabar hem enfilat rebufant cap a dalt de la muntanya a on esta el poble de Taquile.El més bo ha arribat llavors, perquè avui es Sant Isidre i com és el seu Sant Patró celebren una festa d'allò més curiosa. Feu-vos una idea abans de veure les fotos: A la plaça major dos grups de timbals tocant insistentment la mateixa tonada. Les autoritats totes engalanades asseguts en una filera. A terra als seus peus totes les dones vestides de negre com si portessin un burca. Al mig de la plaça un grup de xamans fent rituals amb fulles de coca i fogueres. Dues parelles de bous tirats per uns homes disfressats amb unes màscares estrafolàries donant voltes per la plaça perseguits per una dona vestida de negre amb un fuet. Un grup d'actor disfressats amb màscares fent voltes per allà al mig i la gent del poble amb les seves millors gales observant la festa. Nomes us diré que he acabat una targeta de fotos i una cinta de vídeo. Espaterrant. Hem al·lucinat.

En fi, demà tenim un viatge en autocar d'unes 12 hores. Recorrerem l’altiplà andí pujant a més de 4300 m. fins arribar a Cusco.

LA RUTA DEL GRINGO -II-

Un recorregut pel Perú cercant El Dorado

Ahir, a proposta meva acceptada per tothom, vam anar a sopar al restaurant més famós de Lima, La Rosa Nàutica. Un dels millors i més cars. Està sobre una passarel·la de fusta sobre l'aigua en un edifici semblant als de Brighton.

Com els noms dels plats i ingredients eren molt raros per nosaltres vam demanar consell al maitre.Uns quants van demanar Chita que és un peix de roca a la planxa, d'altres corvina. Jo li vaig preguntar que tenien de marisc i que em recomanava. Em va dir que els camarons saltejats em podrien agradar i li vaig fer cas.

Vet aquí que quan porten els plats, a mi em presenten un plat amb una petita piràmide d'arròs blanc i la resta patates fregides llargues amb un ou ferrat a sobre!!!??? Furgant furgant vaig trobar 3 camarons sota l'ou!!!??? Per més inri els peixos dels companys anaven acompanyats de 5 o 6 camarons, més dels que tenia jo!

Bé, la conya va ser per recordar tota la vida. Em van fer fotos, se'n van fotre tot el que van voler i més durant tota la vetllada i a la tornada a l'hotel. No sabeu el que vam arribar a riure tots plegats. Jo també perquè la situació era esperpèntica. Vaig pagar 100 soles (26€) per un ou ferrat amb patates fregides, quan un bon dinar normal en costa 15!

La meva deducció és que el maitre és un descendent d'Ataualpa i no ha perdonat als espanyols la massacre de la conquesta i a la que pot fot als espanyols el que pot i més. Nosaltres pobres catalans que ens vam mantenir al marge de tot plegat vam pagar les consequències!

Per acabar-ho d'adobar, el Xavi veu que hi ha crema catalana (!!!???) i va i la demana, tot dient al cambrer que tingui en compte que som catalans i que si no li agradava no la pensava pagar. Total que porten tots els postres menys la crema. Al cap d'una estona el Xavi crida al cambrer i li pregunta per la seva crema. Llavors va i li diu que s'ha acabat, que si vol un altra postre. Un altra atac de riure col·lectiu. Demanem pel maitre i ens diuen que ja ha marxat! No van tenir collons de servir-la!

Al costat teníem una parelleta de joves japonesos ben mudats que suposo no en tenien ni idea del que demanaven. Quan els van servir una petxina gegant recoberta de pasta fullada van fer unes cares d'allò més divertides, ell cara de sorpresa amb la boca oberta i ella unes ganyotes de fàstic. Ni ho van tocar. Mentre, nosaltres ja desmadrats del tot amb la resta del menjador encopetat mirant-nos de reüll.

Menjar no vaig menjar gaire bé però riure... l'endemà em vaig llevar feliç i content per una vetllada inoblidable que vam seguir comentant tot el matí.

LA RUTA DEL GRINGO

Quin dia! Hem sortit a les 7 de Lima i fins les 18,30 no hem entrat al nostre hotel.

Ahir, el viatge va ser una veritable pallissa. 12 hores d'avió i de dia es van fer eterns. A més l'avió d'Iberia, un Airbus 340-600 super llarg, anava ple a tope i no tenia un trist lloc per estar una estona de peu ni gaudia de pantalla individual i les pelis eren horroroses. Cap thriller ni d'acció.

Després d'instal·lar-nos a l'hotel varen sortir a donar una volta pel centre comercial Larcomar. És immens, molt nou i xulo, perquè està penjat en un penya segat sobre l'oceà Pacífic. És ple de restaurants, bars, cinemes i botigues de tota mena. Al tornar a l'habitació, sobre les 5 de la matinada a Espanya, vaig haver de decidir que agafava per passar dos dies i una nit fora, perquè la maleta gran es quedava a Lima.

Aquest matí hem agafat la Panamericana per fer els 350 km fins a Ica. Arribàvem a l'aeroport sobre les 11,30 i després del tràmit de pagar impostos i taxes hem pujat a l'avió per sobrevolar les línies de Nazca. Tothom m'havia dit que eren molt vells i esgavellats. Doncs no. Ens ha tocat un Cessna nou de trinca amb aire condicionat. Cosa que hem agraït perquè ens hem passat més d'una hora donant voltes cap a la dreta i l'esquerra passant sobre un munt de figures i línees traçades per qui sap qui i amb quina finalitat perquè només són visibles des de l'aire. Sort de la biodramina perquè he acabat el recorregut justet justet. Ha valgut la pena perquè encara que les he vist mil i una vegades en vídeo i fotos gaudir-les al natural en un dia sense cap núvol ha estat fantàstic.

Després, la segona aventura del dia. He provat la cuina peruana. De primer Anticuchos, unes brotxetes de cor de vedella. L'únic que ha tingut pebrots de menjar-se'ls he estat jo. Ni la guia que és peruana. De segon, he provat el ceviche, un peix i calamar marinat amb lima. Doncs tot estava força bo. Penso que no em moriré de gana per aquí. Al sortir del restaurant, hem anat a un peculiar i estrafolari museu, el de les pedres del Dr. Cabrera, del que tant havia llegit en els llibres de J.J. Benitez. M'ha impressionat de veritat. M'hauria passat hores observant aquesta veritable biblioteca de pedra de temps immemorials.

D'allà, sense temps ni per fer un cafè hem enfilat cap a la Llacuna Huacachica, que és un oasi amb palmeral tot rodejat d'immenses dunes de sorra fina similars a les del Sàhara. Tercera aventura del dia, hem contractat un arenero, que és un vehicle semblant a un buggy, per recórrer les dunes a tota velocitat pujant, saltant, volant i baixant-les encara més de pressa. Full adrenalina! Ens hem aturat a una de les més altes per fer fotos. Ens han ofert tables de surf per lliscar per les dunes. Només un italià i un del grup s'han apuntat, sabeu qui? Doncs si, jo no m'ho he volgut perdre. Com he vist que l'italià les passava canutes per dirigir-la fent surf. He optat pel sistema Hawai 5.0, m'he estirat a sobre ben agafat i amb els colzes sobre la taula i cap a vall!!! Guau! allò volava sobre la sorra i amb els peus frenava una mica quan veia que m'embalava massa. La colla m'ha filmat mentre em perdien de vista duna avall. Hem anat a un altra oasi a veure la posta de sol i cap a l'hotel. No sabeu la de sorra que m'ha sortit de les sabates i els pantalons! He deixat el lavabo com si fos una duna més.

Demà ens llevem a les 5,45 i a les 6,45 enfilarem cap a Paracas per visitar en llanxa les illes Ballestas, aquí anomenades les Galápagos dels pobres, perquè estan més a prop, el viatge és econòmic i tenen una fauna d'allò més diversa. Després de dinar tornarem al nostre hotel en Lima.

Ja us explicaré. Bé, ara són les 8 aquí i les 3 de la matinada a Barna. En fan mal tots els ossos i no sé de què pot ser. Adéu.