Un recorregut pel Perú cercant El Dorado
En un món tant summament tecnològic, trobar-te lluny de casa sense cap aparell elèctric, enmig d'un indret desconegut i hostil per als urbanites, ha estat tota una experiència. Més que sobreviure a la selva el que hem fet ha estat sobreviure a tres dies sense electricitat.
Només aterrar a Puerto Maldonado ens semblà que havíem canviat no ja de país sinó de continent. I es que en mitja hora passar dels 6° i clima sec de l’altiplà als 33° i una humitat del 90% va ser brutal. Només amb el necessari per passar tres dies ens endinsarem al bosc humit per una pista forestal. A l’arribar al riu Tambopata,pujàrem a una llanxa rapida i vam prosseguir viatge fins al nostre "eco lodge". Durant les dues hores i mitja següents van travessar quilòmetres i quilòmetres de selva sense veure més ànima mortal que el control policial d'entrada a la Reserva Natural. La resta, eren caimans solcant lentament les aigües, xiscles de mones, aus volant pel cel, a més d'uns mamífers anomenats tapibares, semblants a unes rates gegants, que es passejaven a la vora del riu.
La cabanya era amplia i confortable amb amplis finestrals tancats amb malla metàl·lica sense vidres i mosquiteres sobre els llits. Només mancava un petit detall, l'electricitat!!! Ni aire condicionat ni ventiladors. Espelmes a les tauletes de nit eren tota la il·luminació prevista... i a les 17,30 en punt es feia fosca nit...
Després de sopar, ben ruixats amb repel·lent i una llanterna a la mà ens endinsarem a la selva darrera el guia per cercar bestioles. La nit és quan la selva bull d’activitat... i sorolls, tothom va de cacera per tal d’omplir la panxa. De seguida ens vam topar amb taràntules negres i peludes, granotes verinoses, formigues guerreres de 2,5 cm. amb un verí similar al de la cobra, que pot arribar a matar, mantis religioses i més insectes inclassificables. De jaguars i pumes no en vam veure, potser ells a nosaltres si.
Pel matí, guarnits amb botes d’aigua, agafàrem un bot fins arribar a la trocha o camí que ens havia de portar fins al llac Condemnat. Els guies ens mostraven ossos formiguers, guacamais, colibrís i diferents aus i arbres com diferents palmeres, el ficus estrangulador, l’eròtic amb arrels en forma de penis, el caminador que es desplaça ell solet cercant els raigs solars, bambús, les gegantines ceibes, el de ferro i els del cautxú... Al llac vam donar de menjar a les piranyes, que venien a desenes atrets per les nostres galetes.
Xops de suor vam tornar al campament. Jo volia banyar-me al Gallocunca, una quebrada o rierol que passa prop de l’alberg i teòricament segur. Com ningú va gosar ficar-se’n me’n vaig anar solet. El bany va ser reparador, llàstima que per entrar i sortir havies de calcular ben bé a on posar els peus perquè la zona estava infestada de formigues vermelles.
Al vespre, vam tornar al Tambopata a albirar caimans. Emerson, el guia, va gosar agafar-ne un de petit i pujar-lo a la llanxa per a que el toquéssim. Jo només pensava en si darrera vindria la mare emprenyada a buscar el petit. I així relaxadament va acabar nostra estada a la selva amazònica. Tota una experiència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario