UN GEEK DESCATALOGAT PER JAPÓ

Ja he tornat del Japó! Del viatge només puc dir que ha estat fantàstic. El que m'ha sobtat més del país, és la barreja de tradició i modernitat que de seguida salta a la vista. Això de veure un grupet de geishes pujant a un tren bala ho recordaré tota la vida.

I després, l'extremat sentit de l'ordre (desenes de fileres de persones esperant el metro). La neteja de totes les ciutats (No es pot fumar caminant i al terra no hi ha ni una burilla i menys un paper). La seguretat (la gent deixant les carteres i ordinadors als prestatges del metro). Les cares de cansanci que veies al metro cap a la mitja nit, ple a vessar de gent amb americana fosca i corbata tornant de la feina. L'amabilitat cap al visitant al que es tracta com un convidat. Ah! I no parlem de la forma de menjar tant diferent als nostres costums.
Uns quants exemples: A les ciutats no hi han papereres! Total que si volia llençar un kleenex o un embolcall normalment me l'havia de guardar a la motxilla fins arribar a l'hotel.
A Tokyo no hi ha nom als carrers, les adreces van per barris i dins d'ells per illes de cases. La numeració dels carrers no és correlativa sinó que va per data de construcció dels edificis. A cada zona hi han oficines de la policia on t'informen dels llocs exactes que cerques. Això si, en japonès!
Els bars, pubs, clubs i restaurants en la majoria dels casos no estant a peu de carrer, els pots trobar en qualsevol pis d'edificis immensos. Total que anar a un de concret és una petita odissea.

Veure el jovent entrant massivament als temples sintoistes a comprar una mena d'amulets per demanar sort a l'amor, la feina o els negocis i oferir-los ceremoniosament als deus, després de donar dos palmades per despertar-los. Observar a desenes, els companys de feina acomiadant-se efusivament al carrer i estacions de metro (sense contacte físic eh!) amb uns gestos i saludos com si no s'haguessin de tornar a veure en mesos.

Veure a tothom, i no exagero gens, esperant el metro i dins dels vagons mirant internet pel mòbil. Recordo un cop que em vaig fixar amb el mòbil del meu veí de seient i vaig veure com llegia manga. Cada cop que polsava una tecla passava una vinyeta a tota velocitat! Això si, tot en silenci perquè està prohibit parlar pel mòbil als trens bala i metros.

Pels carrers, veies els cotxes nets com si anessin a una boda. A Osaka, teníem un autocar de l'hotel (Era de 5*) que cada quart d'hora ens portava i retornava del centre de la ciutat. Era curiós de veure com cada vegada que arribava a l'hotel, abans de fer pujar al passatge el xòfer, guarnit amb guants blancs, revisava tots els seients, netejava els vidres i passava la pols a tot el vehicle. Després feia pujar als hostes i abans d'arrancar s'adreçava al passatge saludant-nos amb una reverencia i desitjant-nos un bon viatge (Total de 10 minuts!). A l'arribar s'acomiadava un a un de cada passatger.
Preguntar per una adreça a algú i veure que després de dir-te que no la coneixien, al cap d'uns minuts et buscaven per acompanyar-te fins allà, seguint la ruta aconseguida per internet mitjançant el mòbil. El cas més extrem en que ens vam trobar: Sentir que algú et tocava el clàxon per a que pugessis al seu cotxe, que havia anat a buscar expressament, per acompanyar-te al lloc que li havies preguntat i que era bastant lluny. Flipant!
Una de bona, el número 4 és el de la mala sort i com són molt superpersticiosos en molts hotels cap habitació acaba en 4. A Tòquio em donen la clau de la habitació, la 85. Pujo al pis vuité, 81, 82, 83, 84 i 85. Intento obrir i la porta no s'obre. Miro el número i era el 86. No ho entenc, si m'he fixat em dic. Reculo i llavors me n'adono la 84 no existeix i de la 83 passa a la 85!

Un moment divertit: Observar la cara d'espant de la nostra guia, al veure l’Hermini trepitjant la molsa pulcrament cuidada i podada del jardí zen del temple sintoista de Ryoan-ji per fer una foto.
En general, he trobat a la gent feliç, educada, treballadora, afable i amb ganes de viure. En fi, hi ha per escriure un llibre amb anècdotes i curiositats.

LA KENYA DESCONEGUDA

Així com la selva amazònica és la gran desconeguda del Perú, quan es parla de Kenya poca gent pensa en la seva costa. I això que el litoral tropical de l’oceà Índic ofereix càlides i cristal•lines aigües color turquesa, magnífiques platges de sorra blanca i palmeres, interminables plantacions de mangos, manglars i a pocs metres de la costa, els esculls de la segona barrera de corall del món.

Allà habita una abundant fauna marina que no tens res a veure amb la de la sabana, però tampoc res a envejar-li. Tortugues, taurons balena, dofins, morenes gegants, raïes, llagostes, petxines descomunals i infinitat de peixos de colors la converteixen en una de les destinacions més atractives del món per bussejar, pescar, passejar en vetustos vaixells de fusta i relaxar-se en la platja. A més, tota la costa està esquitxada de ruïnes de la cultura swahili d’influència àrab, començant pels estrets carrerons del casc antic de Mombasa, presidit per l’imponent Fort Jesus i ple d’antics edificis amb elaborades i recarregades portes de fusta. La vida per aquests indrets transcorre a ritme lent i els turistes són benvinguts.

Agafant el famós i abarrotat Likoni ferry sortírem de Mombasa, per viatjar fins la propera platja de Diani, principal punt turístics de la costa sud. Allà, mentre la resta del grup reposava forces, després dels durs dies recorrent el país cercant animals salvatges, jo m’embrancava en una petita aventura.

Mentre passejava per la llarga platja fins l’antiga mesquita de Kongo, prop la desembocadura del riu Mwachema, acorralat per uns quants pesats “beach boys” que oferien tota mena de serveis als pocs turistes que gosàvem sortir dels vigilats i luxosos resorts, veia les onades trencant en el proper escull de corall.

Atret per la meva afició a bussejar, poc va costar a un espavilat i llargarut jove keniata convenç-se’m per llogar un dhow, tradicional barca de pesca tipus caiac i apropar-me a la barrera de corall. Vaig anar al bungalow a buscar la màscara i 10$ i vaig seguir-lo platja amunt fora dels límits de l’hotel. Després de caminar més d’un quilòmetre i quant em temia que l’expedició acabaria més mal que bé, em presentà un altra xicot de franc i desdentat somriure que m’invità a pujar al seu atrotinat dhow, que surava sobre les fortes onades. Me’n vaig enfilar dins com vaig poder, mentre veia com els nois deixaven els seus texans a la platja per no mullar-los.

Mentre els dos nois remaven amb força contra corrent per apropar-me a l’escull jo admirava el bonic paisatge de la costa allunyant-se rere meu. De sobte, al girar-me cap a la platja, em vaig adonar que el xicot que portava al darrera anava despullat de cintura cap a avall. No em va costar fixar-me en el seu membre viril, de mides a l’alçada de la fama ben guanyada dels negres. El noi es va adonar i entre risotades m’indicà amb senyes que allò que li penjava escandalosament era ni més ni menys que el timó de l’embarcació!

Finalment vam arribar a la barrera. Jo em vaig llençar a l’aigua per observar el fons marí, mentre ells cercaven cabres de mar. Després de mig hora de nadar entre coralls cervell i gorgònies rodejat d’abundant fauna marina, vaig regressar al dhow per tornar a dinar a l’hotel i explicar als companys la meva escapada.

L’endemà m’esperava un paradís subaquàtic a l’illa de Wasini, la Kisite-Mpunguti Marine Reserve, 40 km2 d’illots coral•lins, a on habita la més rica fauna submarina de tot el continent africà.

AVENTURES AFRICANES

La veritat, a Kenya m'ho vaig passar molt bé. Allà, els guiris amb euros a les butxaques som els reis. Els restaurants i lodges molt bé. Això si, erem a la piscina, miraves al front i veies un munt de monos babuïns i uns quants búfals just a costat del recinte. Allà els que estem en una gàbia som els turistes. Els animals campen per tot arreu. Es una sensació estranya.

Un dia em vaig ficar al llit i només apagar la llum vaig sentir un cop fort sota el llit. Vaig obrir-la i vet aquí que un drac negre bastant gran s'enfilava corrents per la paret. Vaig suposar que s'havia llençat sobre qualsevol bitxo i se l'havia cruspit. Em vaig donar mitja volta i a dormir.

Un altra dia entro al bungalow i veig un escarabat gran entrant tranquilament al meu costat. El vaig trepitjar per ficar-se on no devia. L'endemà al llevar-me ja no hi era! Algú s'havia donat un festí a la meva salut!

El més divertit va ser un dia que em poso al llit i dins els llençols els meus peus van tocar una cosa llapiscosa que es movia. Vaig pegar un salt digne de tarzan. Va resultar ser una bossa d'aigua calenta! I jo pensant en una boa constrictor!

Amb animals grans, els anomenats "Big Five" hem tingut uns quants ensurts. Erem dins el cotxe descobert a dos metres d'uns lleons mig adormits fent-lis fotos. De sobte, un lleó es va aixecar i mirant-nos va rugir amb força. Tots vam donar un salt enrere i corrents vam tancar com vam poder les finestres. El guia es partia de riure tot dient-nos que mai salten dins els cotxes. Si, si, però l'ensurt va ser fort.

Un altra dia vam baixar del cotxe a fotografiar uns flamencs. No havia passat un minut i un búfal curiós enfilà cap a nosaltres. Per cames vam pujar al cotxe. Tant de pressa anavem que el Joan va perdre la cartera amb les vises. Sort que ho vam veure.

Al Masai Mara ens vam trobar un elefant emprenyat que volia embestir el cotxe. Vam sortir del seu camí amb gas a fons.

A Samburu ens vam trobar enmig d'una estampida d'uns 30 elefants corrent i bramant com desesperats. El guia ens explicà que anaven darrera una hembra amb zel que volia guerra. Un del grup li deia al xòfer que parés mentre els elefants venien directes cap a nosaltres per fer-lis unes fotos. Jo li deia: Animal! no veus que ens passaran per sobre! Sort que el xòfer tenia seny i va sortir pitant. Ho podeu veure en vídeo al youtube.

Vaig apropar-me a la vorera del riu Mara per fotografiar uns hipopòtams que suraven per l'aigua. No havia passat un minut que tenia un guarda al meu costat amb un rifle de repetició. En anglès em comentà que no em preocupés que el vigilava que no aparagués cap cocodril com els que descansaven a l'altra riba i que jo ni havia vist. Vaig fer un parell de fotos a corre cuita i vaig sortir per cames. Si vols veure el vídeo: http://www.youtube.com/user/JUANDEMONDRI

Erem aturats enmig del camí sense cap animal a la vista. Li pregunto al xòfer perquè ens havíem aturat i em mostrà just davant del 4x4 una enorme boa constrictor. No se li veia ni el cap ni la cua perquè era més llarga que ample el camí. M'explicà que estava quieta cercant unes cries d'impala que pastaven al costat de'un rierol. A les reserves, els animals tenen prioritat de pas i allà vam estar-nos fins que la boa va reptar fins uns matolls propers.

Un altra dia us explicaré més aventurilles.

IMPRESSIONS SOBRE KENYA

Vaig visitar Kenya el passat mes de juny. Doncs el viatge ha estat ni més ni menys el que m'esperava. Les reserves d'animals salvatges i l'entorn natural una meravella. Es una cosa digna de veure's. Pots mirar les fotos a: http://picasaweb.google.es/tocaeldos

En canvi el país... encara està pitjor del que pensava. Vam recórrer més de 2000 km i vam veure molta pobresa. La gent viu en unes condicions en molts casos infrahumanes. Els pobles, practicament fets de barraques en quasi la totalitat. Pols i bruticia per tot arreu. Vam anar a un poblat masai tot ell ple ple de fems de vaques i els nens descalços jugant i menjant per allà d'amunt. Francament depriment i això que són un dels països més desenvolupats d'Africa. Ni m'imagino com serà la resta! En fi, no sabem el que tenim. No m'estranya que es juguin la vida per venir en patera.

Al pobles no ens deixaven baixar ni sortir dels hotels perquè eren perillosos pels guiris. De les reserves tampoc podíem sortir perquè aquí el perill provenia dels animals. Vam baixar un moment a la vora del llac Nakuru a fer fotos dels milers de flamencs que hi habiten i a corre cuita vam haver de córrer fins el jeep perquè un búfal venia directe cap a nosaltres. Total que és un viatge per anar un grupet ben avingut perquè sinó salten espurnes per tot arreu. Una cosa similar al "Gran Hermano", ja que has de conviure moltes hores i dies en un reduït espai i amb poques possibilitats de relacionar-te amb algú més.

Un dia, prenent el sol a la piscina del lodge al Llac Nakuru, on només una tanca de bardissa ens separava de la reserva, em vaig adonar que estàvem rodejats per desenes de monos babuins que campaven lliurement a pocs metres de nosaltres. També hi havien impales i més lluny s'albiraven búfals. Em vaig sentir en una gàbia. Exactament com els animals al zoo. El món a l'inrevés!

També he penjat un àlbum titulat "Kenya from the road" amb fotos del dia a dia dels que allà hi viuen. No tenen res a veure amb les fotos que els turistes fan durant els safaris fotogràfics. Fotos amb les que ningú no es pot fer una idea de la crua realitat de l'Àfrica. Són universos paral•lels, convivint en un mateix espai temporal però sense cap relació un amb l'altre.